Aquí et comparteixo alguns titulars de la meva ruta,
espero que almenys un serveixi d’excusa per trobar-nos.

Vaig néixer la primavera del 1975 a Barcelona. La meva mare Nina, sud-africana nouvinguda, i el meu pare Luis, també emigrant, però d’Ulldecona, es van trobar en aquella Barcelona que feia olor de canvi. El primer de tres germans i una germana. Quatre fills en sis anys, aquí no és res. Ara puc veure aquests dos joves que van començar una família amb l’afecte i l’agraïment que es mereixen. Gràcies per tant.

No vaig voler ser mai psicòleg, jo anava per a President del Govern. Tot i així em convocava l’atenció el patiment íntim humà i les seves lògiques de les quals era testimoni a la meva família. Els estius a Sud-àfrica plens de natura i espai. El col·legi ho vaig viure fàcil, l’educació sentimental va arribar amb l’Esplai. Allà ia Sunion vaig aprendre alguna cosa sobre allò de ser persona. Però estava molt lluny de saber alguna cosa de mi.

Em vaig llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials (Universitat Pompeu Fabra) mentre dedicava tot el temps lliure a tocar en un grup de música. En veure que no servia per repetir els passos del pare em vaig atrevir a fer-me artista, amb carnet de l’Institut del Teatre on em vaig especialitzar en Direcció i Dramatúrgia. Anys preciosos, de risc, de generació didentitat, de joventut en majúscules. Vaig veure centenars d’obres, vaig dirigir una dotzena mentre buscava el meu lloc en un ecosistema teatral al qual sentia cada cop més llunyà.

D’aquell somni em va despertar un intensiu de Meditació Vipassana i un viatge crucial a l’Índia. Tres mesos de parar, sentir, olorar, Ser. Ja res no va tornar a ser igual. Vaig trobar la meva brúixola. La meva dificultat per trobar el meu lloc al teatre va augmentar. Volia alguna cosa que allà no em donaven i m’identificava cada cop més amb propostes com la de Grotowsky, on l’art es converteix en vehicle de transformació.

Mentre em trobava vaig treballar 4 anys amb La Fura del Baus com a director i dramaturg amb els que vaig dirigir, entre d’altres, l’escena final de la pel·lícula “El Perfume”, diversos tallers de formació d’actors i l’obra de llenguatge furer “Imperium” junt amb el meu estimat Jürgen Müller. Allà vaig tancar el cercle que s’havia obert en veure el seu espectacle MTM i que em va fer creure que aquest era el camí. I si no era el teatre, llavors què?

Vaig fer moltes proves. Una d’elles treballar al Centre Penitenciari de Can Brians durant dos anys portant el grup de teatre mixt. Els interns i les internes em van ensenyar que no tenia ni idea de com acompanyar-los en el patiment. I com a les classes de teatre que vaig fer durant gairebé quinze anys a la Universitat Pompeu Fabra, el teatre era una excusa per trobar-se, tocar-se, conèixer-se, plorar-se i créixer. El patiment de l’actor o escenògraf em feia sempre més important que l’obra que estàvem fent. Així que vaig decidir investigar els maridatges entre el teatre i la psicoteràpia gràcies a guanyar un premi de recerca de l’Institut del Teatre.

En aquell temps de desorientació vaig trobar un llibre de Claudio Naranjo en què entrevistava diversos gestaltistes. Em vaig sentir identificat amb el que llegia i vaig pensar que m’agradaria ser com ells de gran. Així que em vaig apuntar a la formació a Teràpia Gestalt al Taller de Gestalt de Barcelona amb Cristina Nadal i Albert Rams.

Durant el primer taller de la formació vaig veure una llum. Això era el que estava buscant. Les paraules transformació, comunió i humanitat s’hi encarnaven. En sortir d’aquest taller em vaig apuntar a la llicenciatura de Psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya i al Programa SAT de Claudio Naranjo. En aquell moment també vaig començar un procés de psicoteràpia individual que va durar nou anys amb Cristina Nadal primer i Albert Rams després. Que va continuar en una supervisió amb tots dos i els últims anys amb Javier Arenas. Amb aquest darrer i amb Juanjo Albert vaig cursar també bona part de la formació en Psicoteràpia Integrativa de l’IPETG a Alacant.

Abans d’acabar la formació i la carrera vaig començar a acompanyar persones en consulta privada mentre treballava a la comunitat terapèutica CITA, on vaig arribar a ser coordinador terapèutic de CITA Clínica.

La trobada amb Claudio Naranjo al SAT va ser un altre punt d’inflexió en el viatge personal i laboral. La seva presència i proposta em van entusiasmar. A més ell em va obrir la possibilitat de col·laborar amb la Fundació Claudio Naranjo i com a terapeuta als programes SAT al Brasil, Espanya, Itàlia, Colòmbia, Argentina, Mèxic, França i Alemanya. La relació amb Claudio va ser un punt d’inflexió a la meva vida que encara estic processant.

De les moltes propostes de treball sobre mi que em va brindar destaco editar, juntament amb Cristina Busi, el capítol sobre l’E7 Social publicat a la La Clau. En aquell temps vaig tenir l’oportunitat de desenvolupar l’entrenament que vaig dissenyar per als actors del Perfum fins a arribar a Un Treball per a l’Eros, que va ser el tema de la meva tesina per a l’AETG. El contacte amb el Brasil em va obrir el cor i durant uns quants anys vaig ser formador de l’Escola Gestalt de Vanguardia de Fatima Caldas i Pedro Caldas, a Sao Paulo i Belo Horizonte.

Aquesta és la part senzilla de la meva història. La més complexa ha estat la construcció d’una parella i una família amb la Rosa, la meva dona. Ens vam conèixer a la presó, fa quinze anys, ens agradem, viatgem, convivim, ens vam casar i va venir Elies. I amb ell els límits, les pèrdues, el silenci, la profunditat i un amor que mai no havia sentit. Ell em va regalar l’experiència de no ser la persona més important al meu món. Ja no calia arribar a ser President del Govern. Però encara me les vaig arreglar per combinar-ho tot.

Fins que van arribar junts Issis i Ícar per portar el concepte de renúncia, amor i paciència al nivell següent. Amb la Rosa ens vam atrevir a rendir-nos ja que tot aquest procés ens guiés més enllà de models i expectatives. Així ens trobem fent una criança respectuosa començant per parir-los a casa fins a mudar-nos a una casa aïllada a una vall del Montnegre per poder gaudir al màxim dels regals d’aquesta fase del viatge en família. Un temps de bosc i Natura que va acabar en fer els petits 7 anys i venir a viure a Sant Pol de Mar.

I els amics, és clar. Sense ells tampoc no s’entén la història. Gaudeixo al meu patrimoni emocional d’un petit cercle de còmplices que amb una mà invisible recolzada a la meva esquena em sostenen quan tot es torna massa difícil. Gràcies per ser-hi sempre.

Des que es van acabar els viatges vaig aprofundir en les meves col·laboracions amb diferents escoles de psicoteràpia a Barcelona: Gestalt Terra, el Màster d’Artteràpia de l’Escola Hephaisto, el Màster de Desenvolupament Psicoespiritual de l’Institut Humanista… i vaig apostar fort per la proposta d’AMAR que després de tres expedicions ha esdevingut la meva aventura central secundada de prop per OFICI i l’acompanyament individual.

Estic reconegut com a psicòleg sanitari per la Generalitat de Catalunya i el Col·legi Oficial de Psicòlegs (col.17.707), com a psicoterapeuta per la Federació Espanyola d’Associacions de Psicoteràpia i en sóc membre Titular, Supervisor i Didacta de l’Associació Espanyola de Teràpia Gestalt.

En acabar d’escriure aquest escrit m’emociona veure totes les persones
que m’heu ajudat i ajudeu cada dia pel camí.
Gràcies de cor.